Perquè els ornitorincs tenen bec i els indignats no tenen programa

Quan a finals del segles XVIII els primers espècimens d'ornitorinc van arribar als museus britànics, alguns científics van pensar que senzillament es tractava d'una broma. No podien creure que a la natura hi hagués una criatura tan estranya. Un dels primers en imaginar que el bec de l'ornitorinc era en realitat una magnífica obra d'enginyeria, va ser Sir Everard Home, que al 1802, davant la burla d'alguns col·legues, va afirmar que no es tractava pròpiament d'un bec, sinó d'una membrana capaç de detectar animals sense necessitat de veure'ls. Avui sabem que, efectivament, el bec dels ornitorincs és una eina meravellosa, amb més de 40.000 terminacions nervioses capaces de detectar l'electricitat generada per una gamba quan mou els bigotis, i més de 60.000 terminacions que poden detectar el moviment d'aquest bigoti. A la naturalesa cada eina té un disseny adequat per la funció que desenvolupa i milions d'anys d'evolució han descartat els dissenys inútils o poc eficaços.

Aquests dies s'ha criticat amb una barreja de paternalisme i duresa el moviment dels indignats dient que no tenen un programa concret. És cert, i a més, és evident. El moviment no ha sorgit ni s'ha estructurat amb la finalitat de redactar un programa electoral ni presentar-se a les eleccions. I tampoc ha nascut amb la voluntat de gestionar la borsa o els gran sgrups de comunicació. És absurd, crec, demanar solucions a qui no té la responsabilitat ni l'estructura per proposar-les. Aquest moviment sorgeix per la necessitat de canalitzar un descontentament que cap altra entitat ni institució era capaç de recollir o percebre. I, com el vaixell Endeavour que va servir al capità Cook per explorar zones desconegudes, té com a principal objectiu assenyalar l'horitzó plantejant reformes que fins ara semblaven utòpiques.

Si el moviment dels indignats té un disseny i estructura determinats és absurd exigir-l'hi altres tasques. De la mateixa manera els blancs de les seves crítiques (bancs, mitjans de comunicació i partits polítics) tampoc estan dissenyats per resoldre alguns dels problemes que plantegen en les seves manifestacions. És absurd demanar-li, com ahir feia Durao Barroso, a una multinacional o als mercats que tinguin principis ètics. No han estat dissenyats amb aquesta finalitat. Un broker no pot tornar a l'oficina dient que ha perdut 5 milions de $ però ha contribuït a fer un món més just, ja que serà acomiadat en menys del que triga a pujar el preu del blat. La seva funció és fer guanyar diners a uns inversors. Si volem evitar determinades pràctiques especulatives dels mercats els hem de reformar a fons o dissenyar unes eines completament noves. Pensar que només es tracta de substituir uns “males” persones per unes de més “bones” és senzillament absurd.

Tampoc crec que als mitjans de comunicació se'ls pugui exigir més del compte. La gran majoria d'estudiants de periodisme inicien aquesta estudis amb la voluntat de poder dur a terme la seva vocació en unes condicions millors que els sous que es paguen actualment i sense haver d'estar pendent cada minut dels índex d'audiència. Malauradament, el que marca la viabilitat d'un mitjà de comunicació és la seva rendibilitat econòmica, no el seu rigor.

Finalment, els patits polítics segueixen sent eines molt útils per a la gestió del dia a dia. Diria que imprescindibles en el món local i en les polítiques de proximitat, en general. Però allò que garanteix la viabilitat d'un partit no són les seves propostes a mig o llarg termini per resoldre problemes estructurals i que requereixen de temps, paciència i valentia, sinó els resultats de les següents eleccions. Igual que els entrenadors de futbol, un polític serà descartat per les urnes o per la seva pròpia militància sinó obté resultats a curt termini. Els plantejament a 20 anys vista no tenen un encaix senzill en les estructures actuals.

Recordo que, quan vaig decidir incloure el llibre de Stéphane Hessel (en versió francesa, ja que encara no hi havia traducció al català) en el vídeo de 80è aniversari d'Esquerra, alguns van burlar-se sobre els plantejaments de l'autor del Idignez-vous. Molts pensaven que els seus plantejaments tenien la mateixa credibilitat que al 1799 alguns museus britànics van donar a aquella estranya criatura amb bec d'ànec, cos de llúdria i que, deien, ponia ous.