dilluns, 5 de desembre del 2011

En defensa del President Montilla

No m'ha agradat mai gaire parlar de noms o cognoms, o de sigles o coalicions. Crec que sovint la política presta més atenció als actors que al guió, i és un error. Entenc la política com un “esport” col·lectiu i no comparteixo gens aquesta dèria, molt estesa a casa nostra, d'estar més pendents de descobrir un nou Messi cada setmana que de treballar en equip. Per això no acostumo a entrar en polèmiques personalistes, però davant d'uns atacs desmesurats cap al President Montilla, no puc quedar-me en silenci.


No comparteixo la decisió que ha pres qui va ser el 128è president de la Generalitat de Catalunya d'ocupar un escó al Senat. Com tampoc hi comparteixo opinió sobre algunes de les polítiques que més necessita el nostre país. Però comparteixo amb ell conciutadania, jo també “visc a Catalunya”. I això és motiu suficient per tenir-li un respecte que aquests dies he trobat a faltar. Com qualsevol altre ciutadà del meu país, té dret a prendre les decisions que cregui oportunes i té dret a equivocar-se, com tothom. Qui discrepi de la seva decisió ha d'argumentar-ho amb respecte. Criticar una decisió és un dret que té qualsevol ciutadà, i fer-ho sense traspassar determinades línies vermelles és un deure. No per ser ex-president de Catalunya, sinó per ser ciutadà d'aquest país. 

Qualsevol de les 7.535.251 persones que viuen al Principat es mereix el mateix respecte. I totes i cadascun d'ells té dret a voler presidir el país. Potser això és el que realment ha molestat sempre a una part del nacionalisme, que no va acceptar-lo com a president i que ara voldria esborrar-lo de la llista de les 129 persones que han ocupat aquesta càrrec des de fa 650 anys. Alguns per motius classistes i altres pel seu cognom. I davant d'un linxament públic, tal i com el definien fa uns dies Albert Sàez al Periódico o Lluís Foix al seu blog, tinc clar al costat de qui estic. Entre aquells que diuen estimar-se tant el país que només el voldrien per a ells, i els Rashid, Fàtima, Siara, Wei o Jennifer que somien en arribar a la presidència del país, trio els segons.

PD: Avui és d'aquells dies que rebré algun email o missatge (amb bona intenció) dient que potser m'he equivocat en fer aquesta blocada i que tàcticament no és el més em convé en l'actualitat. No sé què em convé, però tinc clar que a les meves filles els convé una societat on qualsevol insinuació que hi ha persones que tenen més dret que altres a ocupar un determinat càrrec públic sigui denunciada immediatament.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada