Si
haig de triar entre Gorbachev, Yeltsin, Putin o Medvedev em quedo amb
el primer, és a dir amb l'únic dels 4 que no va arribar al Kremlin
gràcies a procés democràtic. Aquesta paradoxa no em genera
dubtes sobre els avantatges del model democràtic, segueixo pensant
que és el sistema més just i més eficaç, o si voleu “el pitjor,
exceptuant tots els altres” que deia Churchill. En tot cas,
demostra que no és un model perfecte i, com tot, pot ser millorat. I
és que en el model actual el candidat més preparat, intel·ligent i
honest pot no ser el candidat amb més possibilitats de ser escollit.
Una
cosa similar em passa algunes monarquies. Dels 3 països que
considero referents en models de participació democràtica (Suïssa,
Països Baixos i Dinamarca) els dos darrers són monarquies.
Segueixo pensant que la república és a priori el sistema més
democràtic, però repassant la història recent d'aquests estats ens
trobem paradoxes.
Els
neerlandesos podrien ser considerats els “campions mundials” de
les llibertats individuals. Van ser els primers a equiparar drets
entre parelles homosexuals i heterosexuals; van legalitzar algunes
drogues ja als anys '70; van introduir el terme PIB verd abans que
ningú; van ser pioners regularitzant la pràctica de la prostitució;
van ser els primers a autoritzar el suïcidi assistit; etc. I tot
això amb una monarca asseguda al seu tron.
El
danesos serien dignes competidors en aquest rànquing de llibertats i
progrés. Només per destacar alguns dels exemples més recents
cal recordar que Copenhague serà la primera capital neutra en
emissions de CO2 (l'any 2025); han aplicat una taxa als aliments que
més malalties, i sobre-cost sanitari, produeixen (és a dir sucres,
sal i greixos saturats); han promogut que l'Església luterana
celebri unions homosexuals en els seus temples; i són pioners en la
promoció de la bicicleta com a transport net i saludable (molts dels
nous membres del govern socialdemòcrata van arribar al primer
consell de ministres en aquest vehicle). I també amb una monarca
mirant-s'ho.
Aquests exemples no em fan dubtar
del meu republicanisme, en tot cas, m'ajuden a entendre que no hi ha
receptes màgiques ni veritats absolutes. Molts polítics que es
proclamen republicans practiquen un messianisme que no dista gaire
del que la figura monàrquica transmetia en altres èpoques o
latituds. El republicanisme no és l'absència d'un rei o reina,
és un model basat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Evidentment tots 3 principis són difícilment aplicables en un
model on una persona té uns determinats drets i privilegis pel sol
fet d'haver nascut en una família. Però considero molt més
“repúbliques” Dinamarca o els Països Baixos que Itàlia o
Rússia (per no buscar exemples fora d'Europa).
En tot cas, no puc entendre ni la
democràcia ni la república com a models estancs, tancats i
immillorables. Al contrari els considero sistemes útils precisament
perquè tenen uns mecanismes de reforma que els permeten evolucionar
amb més rapides i agilitat. Potser al final, com sempre, m'acabo
adonant que sóc un evolucionista radical, i el que més m'interessa
dels sistemes i models que usem per organitzar les nostres societats
és la seva capacitat d'apartar-se als nous temps i a les noves
necessitats. I sobre evolució trobaríem partidaris i detractors a
tot arreu, o és que els creacionistes del Tea Party no són
precisament republicans?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada